Gran Díedro al Torozo.

Guapa via de fissures i díedres amb una quarta tirada molt bona, tot i que crec que aquesta tirada no correspon a l'original sinó a una variant. Malgrat ser la clàssica de la paret la via no compte amb massa equipament fixe i cal refororçar les reunions tercera( C 0.75,Alien verd o tascó ),quarta( C 2 o tascó)  i cinquena que només compten amb un pitó. La via no patina però ja no te líquen i la roca ha estat sanejada tot i que hi ha alguna pressa que es mou, deu estar encaixada.

-Accés: Carretera N-505 d'Àvila a Montbeltran, cal estacionar al Puerto del Pico, on hi ha del darrera del restaurant surt un caminet que puja fins una caseta de pastors,
-Aproximació: Des de la cabana hem de seguir de pla i arribar a un coll on cal pujar fins a la base de la paret de l'Albujea. Aquí flanquejem per la base d'aquesta paret i del Torozo fins a peu de via. Hi ha diverses variants d'entrada aquesta que hem fet nosaltres te un pont de roca que no es veu des de el terra.

-Orientació: Sud Oest, te sol a partir de les 11 aproximadament.
-Material: Hem fet servir un joc de tascons i un altre de friends des de l'Alien verd al Camalot del 3.
-Dificultat obligada: V/A1.
-Descens: Cal acabar d'arribar al cim. Un cop hi som hem de desgrimpar a l'esquerra fins a un coll que es veu perfectament. Hi ha una desgrimpada de placa senzilla  (II-III ) però no hi ha cap fita fins al coll. Un cop al coll ja baixem sense pèrdua per la gran canal que separa el Torozo de l'Albujea fins a la base d'aquesta paret on retrobem el camí de l'aproximació. Compte amb deixar coses a peu de via ja que aquest descens no passa a prop del peu de via, desconec si hi ha algun sistema de ràpels per la paret.

Ressenyes de la Placa Cangur.

Petit sector prou variat de grau amb aproximació còmode i aparentment més tranquil que el seu veí Vinya Nova, on crec recordar que alguna de les seves vies patinaven una mica. L'orientació és Oest, nosaltres hi vàrem ser a principis d'hivern i el sol va començar a entrar tímidament cap a les 12 i a les 2 ja teníem tot el sector al sol. L'accés consisteix en arribar a l'aparcament del restaurant la Vinya Nova seguint les indicacions des de el mateix municipi del Bruc. L'aproximació la farem agafant una pista en pujada i direcció N que surt de l'aparcament inferior de la Vinya Nova, girem a la dreta i baixem a un torrent ( marques blanques ? ). Un cop al torrent pujem una cinquantena de metres i estem al cas d'agafar un corriol a la dreta que s'enfila el vessant O. Un cop agafem aquest corriol hem de prendre el primer trencall a la dreta que en forta pujada ens deixa en un camí transversal. El seguim a la dreta ( S, marques de GR ) i el primer trencall que trobem a l'esquerra ens deixa al sector. Uns deu minuts des de la Vinya Nova.

Laberint en un temps a l'Extrem.

Podria ser una clàssica de V grau de la paret amb una tirada especialment sostinguda i aèria. M'imagino que no es repeteix massa i que per això te algun tram puntual de roca a sanejar i alguna herba. A nosaltres en general ens va agradar, la veritat és que no recordo cap tirada que no estigués bé, la primera no em va agradar massa però suposo que anava acollonit per la roca i els espits vells i per això no la vaig gaudir.

-Accés: De St. Llorenç agafem la pista que hi ha sota la paret de l`Ós i anem seguint les indicacions de " refugi " . Arribem al Coll de l'Òrenga on deixem el cotxe. L'estat de la pista ha empitjorat darrerament, nosaltres vàrem passar amb un turisme una miqueta alt. Compte!.

-Aproximació: Des de el Coll de l'Órenga ja surt un camí senyalitzat en direcció al refugi del Xut, pujada cap a l'esquerra. La via s'inicia a la feixa, per accedir a aquesta feixa tenim diverses opcions. Una seria escalar dos primers llargs d'alguna via: Óscar Lafotet, Que bonica boira! o Novembre Negre per exemple. L'altre seria anar seguint per la base de la paret i un cop situats a la base de la gran canal herbosa,grimpem a la feixa. Nosaltres el que vàrem fer és entrar a la feixa pel seu extrem esquerra. Cal passar de llarg el trencant de la base de la paret i una mica abans d'arribar al coll, estan més alts que la própia fiexa agafem un corriol que baixa a la feixa. Hi ha una fita i està més o menys fressat però hi ha algún tram més embardissat així com una desgrimpada no massa difícil (II-III) però expossada si la fem a pèl. Un cop a la feixa la seguim fins a la vertical de la gran canal herbosa per on va la Gans and roses,la nostre via va a la dreta d'aquesta canal. Si baixem una mica hi ha una R0 amb un espit vell i un clau, es veuen els burins de la primera tirada.

-Orientació: Sud.
-Material: Un estrep,un joc de tascons i un joc de friends de l'Alien verd al Camalot del 3. Em sóna haver llegit que a l'aperturista no l'hi mola que es clavi a la via. Nosaltres no els hem fet pas servir.
-Dificultat obligada: V+/A1.
-Descens: A l'esquerra a buscar el coll que hi ha entre l'Extrem i el Pilar sin brillo on retrobem el camí de l'aproximació.
-Ressenyes: La de la fotografia és d'en Joan Asín, merçi!. La dibuixada és pròpia.

Cal Negrillo: alimentació amb productes ecológics i artesanals.Sant Joan de les Abadesses.

Nou patrocinador del blog: la botiga d'alimentació ecológica i de productes artesanals Cal Negrillo, situada a la Plaça Major 7 de Sant Joan de les Abadesses. Hi trobareu el màxim sortit en alimentació ecològica, productes biològis i artesanals sempre als preus més ajustats i amb descomptes i ofertes d'alló més interessants.
Els trobareu oberts cada dia de 9 a 13.30 i de 17 a 20.

El preu d'un somni a la Mussara.

Via curta però amb ambient, majoritàriament de díedres. En sembla que la via ha passat per diversos reequipaments, l'últim devia ser el més generós. Per això suposo que no hem trobat a faltar ni el ganxo ni els tascons que recomanen en alguna ressenya. Per tant ja no és una escalada aventurera d'autoprotecció sinó una còmode via esportiva. De bon combinar amb la seva veïna Hércules Incuarteable que queda uns metres més enllà i que a nosaltres també ens va agradar molt.

Orientació: Crec que és Sud.
Accés: Reus, anar direcció Falset i prendre el trencant a la dreta direcció Vilaplana. Arribem a Vilaplana i pugem per una carretera de revolts en direcció a l'Albiol. L'aparcament està diria que al quilòmetre 13.5. Aproximadament 1 quilòmetre després de l'aparcament hi ha el trencant a ma dreta que porta a l'Albiol. L'aparcament està en una mena de coll i podem aparcar als dos costats de la carretera.
Aproximació: A la banda esquerra de la carretera pujant a les antenes hi surt un GR que el seguim a l'esquerra. Arribem a un primer trencant amb una font i seguim el camí del mig. El camí acaba passant pel peu de via, hi ha una ferrada uns deu metres més enllà i un cap de burí a terra. Díedre evident amb parabolts i presses sicades.

Material:Via totalment equipada amb parabolts, si sou maniàtics amb els pèndols, no enllaceu el terçer amb el quart i voleu treure un pèndol d'un metre us anirà bé un Camalot 0.5.Crec que la via ha passat per diversos equipaments. L'últim devia ser dels més generosos i per això no cal ni el ganxo ni els tascons que demanen algunes topos.
Dificultat obligada: V+/A0 o portant ferro V+/A1.
Descens: La via te algunes reunions equipades per rapelar:2,3 i crec que 4.Nosaltres hem baixat amb un sol ràpel de 45/50 des de R3.
Ressenyes: La d'en Joan Jover i la del blog Racons, merçi!.

Ressenyes del Muro de las Lamentaciones, Can Jorba.

Petit sector de vies més aviat curtes i pel meu humil nivell prou contundents. Amb l'obertura del recomanable sector El Manantial just a la seva esquerra el Mur de les lamentacions ha quedat com un apèndix del Manantial; sector que conta amb vies més llargues i piloses en general. Ideal per combinar els dos estils,vaja!. Parlo de memòria però crec recordar que el sector te orientació est. L'accés el fem anant al restaurant de la Vinya Nova ( cartells indicatius des de el Bruc ), un cop aquí agafem la pista que hi ha l’esquerra,que porta a Can Jorba on estaçionarem. L'aproximació dura deu minuts mal contats i només cal pujar pel camí que hi ha darrera d'una caseta fins a sota les parets i arribant al peu d'aquestes anar a l'esquerra.

Cresta de l'Aigua

Superant el pas d'artificial.

El company Miquel Àngel Ramos em fa arribar la ressenya i la informació següent d'aquesta interessant i poc coneguda cresta de Ports. Merçi!
Recorregut de cresta: 900 metres aproximadament
Cota mínima: 675 metres
Cota màxima: 1092 metres (Punta de l’Aigua)
Dificultat màxima: passos de III i un pas d’artificial equipat (molt aeri)

La ressenya.

 Roca calcària discreta, bastant bruta l’entrada, amb roca descomposta i pel mig del bosc
Compromís: mig. Un cop a la cresta, no tenim escapatòries. Tan sols podem evitar el pas d’artificial vers un flanqueig precari però no continu cap a l’esquerra i que anirem pujant per terrasses amb alguna que altra trepada.
Horari: Del cotxe a la cresta 1 hora. Aproximadament unes dues hores de cresta. Des del cim al cotxe, en funció on l’hagueu deixat, 1 hora més.
Material necessari: corda de 50 metres, joc d’aliens i algun friend del 2 per si de cas, i quatre cintes llargues. Estreps pel pas d’artificial. No calen els peus de gat.

L'Aleix als primers ressalts.

El millor: El pas d’artificial i l’indret espectacular i solitari.
El pitjor: Trobar correctament l’entrada a la cresta. L’estat de la roca en alguns trams de la cresta. Poca definició de la cresta en la primera part d’aquesta.
Si sou dels que us agraden les escalades aventura, en terreny desconegut i amb un cert grau de compromís, aquest és un itinerari que no us defraudarà. Situada al bell cor dels Ports de Tortosa Besseit, i amb cingles i vistes espectaculars, aquesta aresta amb vistes impressionants des d’un bon principi, no ens deixarà indiferent i podrem gaudir en total la seva essència aquest racó encara salvatge del nostre país.

Part superior de la cresta.

Accés: Arribarem al poblet de Paüls des de Tortosa per la TV-3541, i just abans d’arribar al nucli urbà, en un revolt marcat cap a l’esquerra, ens desviarem per pista asfaltada vers la dreta fins arribar al cementiri després d’un parell de revolts molt pronunciats. Agafem el camí de la dreta i anem seguint la pista de terra, de vegades una mica estreta. Als mil metres aproximadament trobem un revolt que creua un torrent i allà podrem deixar el cotxe, sinó podem continuar uns 500 metres més, però ja en pitjors condicions, on s’acaba literalment la pista i aquesta es transforma en un corriol. Aquest tram de cotxe i part de l’aproximació a peu, està marcat amb marques d’estrelles blaves que són de la ruta Estels del sud. La baixada la farem tot seguint aquestes marques des del coll de la Gilaberta.
Aproximació: Seguirem ara a peu uns mil metres per aquest camí i en arribar a una tanca feta amb un somier (cota 460 metres aprox.), deixarem les marques blaves i anirem guanyant els diferents bancals de pedra seca pel mig del bosc en direcció oest i anirem buscant la millor forma de superar el barranc. Important abans d’endinsar-se dins el bosc, tenir referència del barranc per on haurem de pujar. (està indicat en discontinu en la fotografia)Vigilar no anar massa cap a la paret, ja que caldria escalar en condicions molt deplorables per la pedra i la terra.
Un cop passada la primera prova d’orientació i potser en el nostre cas d’escalada enmig del bosc, comencem la cresta pròpiament dita.

Arribant al cim de la Punta de l'Aigua.

Itinerari: Al principi no està ben definida, però de mica en mica, anem guanyant alçada i l’itinerari es va netejant d’herbes i brutícia i en els primers ressalts trobem algun pitó aïllat que ens indica que anem pel bon camí. En aquesta primera part de la cresta, podem exposar l’itinerari tot el que vulguem sempre pel fil de l’aresta. Si no volem arriscar molt i baixar la graduació, tan sols caldrà que busquem els passos més fàcils per la part esquerra.
A la part mitja del recorregut, i després de passar alguns passos aïllats de II i de III arribem al pas estrella de la jornada. La cresta s’afila considerablement i trobem un ressalts d’uns quatre metres d’alçada amb timba a banda i banda i que en lliure deu ser un 6a, però que es troba equipat amb dos pitons que ens permet la progressió fàcilment (però amb molt d’ambient) en artificial. Un cop superat aquest ressalt, la cresta continua sent molt aèria però les dificultats no superen el III grau. Tant en aquest tram com en alguns d’abans, és recomanable encordar-se. En cas de que no ens atrevim amb aquest pas (més impressionant que no pas difícil), podem escapar vers l’esquerra per un flanqueig descendent vers l’esquerra i anar contornejant, sempre buscant la part més fàcil per diferents terrasses i de mica anant guanyant alçada fins tornar a sortir a l’aresta.
Passades les dificultat més grans de la travessa, seguim la cresta, ja molt evident i després d’algun que altre pas aeri i un petit flanqueig final per l’esquerra que ens pot fer dubtar a més d’un, arribem sense problemes a la Punta de l’Aigua, a 1092 metres d’alçada, amb vistes sobre el mar i les antenes no molt llunyanes del Mont Caro, que amb 1447 metres d’alçada es confereix com la cota màxima de les muntanyes de la província de Tarragona.

Efectes del vent dalt del cim.

Un cop al cim baixem vers l’oest per fites i corriol marcat fins que trobem a la cota 1034 unes marques vermelles que ens desvien vers el nord i en poc més de cinc minuts ens fan arribar al Coll de la Gilaberta (940 metres). Des d’aquí i seguint les marques blaves dels Estels del Sud, en direcció oest, arribem sense problemes al cotxe.

Los cuarentones a la Pilastra dels Voltors.

 Via variada de plaques i díedres sobre una roca generalment bona. Te ambient, l'he trobat una mica més difícil i obligada quer la veïna Puñalada Trapera. L'inici de la segona i tercera tirada són de placa i un xic exposats ( 6a i V respectivament ). Semi equipada amb bons pitons i espits ben conservats.

-Ressenya: En Pol n'ha fet una de molt ben parida que penjo. A part penjo també la d'en Ganxets amb foto que pot ser útil per ubicar la via. 
-Cordada: Pol Guinart i Busquets.
-Orientació: Sud.
-Accés: Viacamp hem d'agafar la pista en molt bon estat en direcció a Montfalcó. Més o menys uns cinc quilometres després del poble trobem una linea elèctrica i una pista a l'esquerra. La seguim, passem una bassa i arribem a una barra de ferro. Hem de començar a caminar en aquest punt,podem aparcar a la cadena o a la bassa ( més lloc ).

-Aproximació:   Seguim la pista fins a les immediacions del cim del Montsec d'Estall, aquí carenem de baixada a l'esquerra fins a l'entrada a la Feixa dels Espàrrecs, bon lloc on deixar les motxilles. L'entrada es troba marcada amb tres fites. Seguim la feixa de baixada, passem el peu de via de la Engrunes de Montrebei., fem un ràpel de 30 o desgrimpada amb corda fixa i seguim baixant per la feixa. Hauríem d'anar a parar a l'alzina que hi ha a la base de la Pilastra, compte a no baixar massa ja que en aquest últim tram d'aproximació la traça costa més de seguir.

-Material: Hem fet anar unes 18 cintes exprés, estreps, un ganxo i un joc de friends de l'Alien groc al Camalot del 3, crec que aquest és prescindible.
-Dificultat obligada: 6b/A1+.
-Descens:  Carenem a l'esquerra fins a retrobar l'entrada de la Feixa dels Espàrrecs.

El vuelo del Aguila al Veleta.

Diria que és la clàssica fàcil de la paret. Ens va semblar la típica alpinada que va buscant el punt feble de la paret i que aprofita totes les debilitats que ofereix la tàpia per acabar desembocant a l'evident díedre de sortida. Això fa que creuem algunes feixes separades per murs on s'escala de manera puntual. Tot i així te trams guapos com el díedre final. La roca és una mica peculiar, acaba aguantant però l'hi has de donar un vot de confiança, nosaltres anàvem amb compte pensant que si és una clàssica ja deu haver baixat tot el que havia de baixar, tot i així compte que alguna cosa vàrem trancar.

A nosaltres ens va anar bé per agafar-li el punt a l'entorn i el tipus d'escalda abans d'anar a fer la Extraplomos. Si busqueu aventura i tal penseu que aquí la trobareu una mica mitigada, ja que a part d'alguns parabolts hi ha marques de pintura groga al llarg de la via. Les reunions tenen anelles, no se si queden molt rectes per rapelar amén de les nombroses feixes amb roca solta. Ah! entorn lunar que ens va encantar.

-Accés: Carretera que puja a l'Albergue Universitario punt on estacionem.
-Aproximació: Podem agafar un bus a l'Albergue que ens estalviarà aproximadament una hora de pujada fins a un revolt conegut amb el nom de Las Posiciones del Veleta. Des d'aquest punt prenem un evident camí que ens acosta a un coll a tocar de la paret. Del coll baixem fins a peu de paret, l'inici de la via queda força a l'esquerra, cal anar grimpant per arribar a la base de la via on hi trobem les inicials VA i una sageta groga. A les grimpades de l'aproximació també trobarem alguna fletxa groga.

-Orientació: A mitjans d'Agost la via tenia sol fins les dues aproximadament
-Material: Hem fet servir un joc de friends de l'Alien groc al Camalot del 3. El díedre de la sisena tirada l'hem fet a pèl, sembla que l'únic que entrava era el Camalot del 4.
-Dificultat obligada:  V/A0.
-Descens: Del final de la via baixar unes tateres sense massa dificultat fins a la carrtera per la que hem aproximat.
-Ressenyes: Quan pugui penjo una amb fotografia i una dibuixada.

Desreequipaments a les vies del Xavi i Regira rocs a l'Esquelet.

Fa més o menys un parell de mesos vàrem anar a fer la Mae West de l'Esquelet i de camí vàrem passar per sota d'aquest parell de vies. S'hi veien els espits o burins originals i al costat els espàrrecs sense xapa dels bolts ( crec que del 8?). Algú te més informació?
Sembla que les vies es podrien escalar igualment perquè l'equipament original, però si us voleu assegurar als parabolts haureu de portar xapes i femelles.

Escalada al barranc de Grillons.

Aquest sector el vàrem trobar boníssim,moltes vies súper llargues de continuïtat. Les vies de moment no patinen tot i que el dia que hi vàrem esser, un diumenge d'hivern, hi havia vora les 30 persones escalant. Sector d'orientació sud, ideal per dies d'hivern. Teniu les ressenyes i tota la informació a lanochedelloro.com.
Ah!, el peu de via és súper cómode i apte per mainada i gossos. Però per arribar al sector cal passar un tram de passamà horitzontal damunt d'un torrent: la corda està una mica tocada si algú s'anima a canviar-la deu fer uns quatre metres!.

Oeste del Pequeño Galayo.

Una més de les clàssiques de Galayos que va quedar pendent en l'anterior visita. Després d'un llarg un xic enrevessat però lógic al cap i a la fi entrem en un díedre ben marcat que dóna el nom a la via. L'escalada d'aquest díedre és 100% Galayera: atlètica, amb bona roca i pràcticament desequipat. L'entrada te diverses variants, crec que la més recomanable deu ser entrar per una via anomenada l'Escalador de la noche. Nosaltres no ho sabíem i hem iniciat la via molt més a l'esquerra del que marca la topo, a la vertical del segon pitó de la via per treure una mica de pèndol a l'assumpte. La R1 l'hem fet sobre un bon bloc, la segona l'hem mirat de fer ben amunt per evitar l'ensamble posterior i l'hem montat amb un 0.5 i crec que un pont de roca. La R3 l'hem fet d'un pont de roca i la 4 sobre dos bolts dels que hem de rapelar.
-Accés: Hem d'anar a Arenas de San Pedro ( Àvila ) i des d'aquest poble cal pujar a Guisando. Un cop a Guisando hem de continuar pujant per carretera fins a la Plataforma del Nogal,on aparcarem el cotxe. Rotonda amb la cabra montesa.
-Aproximació: Des de la Plataforma del Nogal cal pujar al Refugio Victory, segons anem carregats per passar-hi dies o no podrem trigar entre dues hores llargues i una hora i mitja. Un cop al Victory el Pequeño Galayo ens queda just a l'esquerra del refugi. Només cal baixar a la tartera i flanquejar uns metres fins a peu de via.

-Orientació: Oest.
-Material: Nosaltres hem fet servir un joc de friends des de l'Alien Groc al Camalot del 3. Aquest darrer pot anar bé repetir-lo per fer la darrera tirada en A1, encara que és un llarg molt curt.
-Dificultat obligada: En general la via és bastant trampejable, però el V+ de la primera tirada és força obligat.
-Descens: Fem un primer ràpel d'uns vint mètres del cim a la feixa on hem fet la penúltima reunió. Un cop a la feixa anem seguint fites que amb alguna desgrimpada i un ràpel de 15 metres ens deixen a la canal que hi ha a la dreta de l'agulla.

Ressenyes del sector Primer pis de Collbató.

 Petit sector amb orientació sud total, suposo que relativament arrecerat del vent, per tant bo per l'hivern. L'equipament el recordo a base de bolts.L'acces el fem des de el poble de Collbató, convé aparcar el més amunt possible del poble, cosa un xic difícil durant el cap de setmana. L'aproximació la fem pel GR de la Drecera dels Graus, crec que estava indicat a la part alta del poble. Seguint aquest GR trobem un primer sector a ma esquerra, El Jardinet. Seguim pujant per la Drecera dels Graus i quan portem uns vint minuts ens trobem amb el nostre sector a ma dreta. Crec recordar que el peu de via era relativament còmode..