divendres, 20 de novembre de 2015

Esperó de Montanisell a la Serra de Sant Joan.




Escalada una mica discontinua, te alguns trams ben parits i d'altres una mica herbosos. Si la via es neteges un xic potser seria tot una clàssica de la paret, la roca en general és bona i recorregut ben lògic. Per comparar-la amb alguna de les que hem fet a la paret, l'hem trobat de l'estil de la Tamariu, encara que sense cap llarg tant guapo i sostingut com el quart de la Tamariu. Semblant, també, a la gran clàssica de la paret la Josep Maria Montfort, però menys equipada i menys neta. No se, a nosaltres ens ha agradat. Primera part del primer i del tercer llarg xules i l'última tirada per nosaltres la millor. Si som ràpids potser la podrem combinar amb alguna de les seves veïnes: la ràpida i clàssica Con ocho basta o la més exigent Aerolito Sevillano.







Accés: Des d'Organyà pujem al poble de Montanisell.Arribant al poble cal agafar una pista en bon estat a la dreta en direcció???.La seguim un parell o tres de quilometres fins a un revolt a la dreta sota una linea elèctrica on aparquem.
Aproximació: Agafem una traça que baixa un pèl i anem seguint, una mica més avall del peu de la paret. Nosaltres hem pujat a la base de la paret a l'alçada de la Aerolito Sevillano. A partir d'aquí el tema s'embardissa una mica més però ja es veu l'esperó. Seguim una mica més endavant i arribem al peu de via, en un díedre xemeneia bastant ample amb un pont de roca.


Orientació: Sud.
Material: Joc de tascons i de friends entre l'Alien verd i el Camalot del 2. Al díedre de la darrera tirada no hem sabut assegurar-nos i l'hem fet a pèl. Potser amb els friends grans es pot assegurar, també em sona d'alguna cordada que ha passat per la placa, que sembla que s'assegura bé.
Grau obligat: V+/A1.
Descens: Carenem a la dreta, seguint a trams el fil de l'espedat i a trams allunyant-nos del mateix. A la part baixa cal estar atents a encertar el punt on deixar el fil de l'espedat i baixar clarament pel bosc. Hi ha un corriol per una zona de tarteres que amb una desgrimpada selvàtica ens deixa a la pista, uns cinquanta metres per damunt de l'aparcament.



4 comentaris:

  1. Home el primer llarg el recordo potent i amb una mata d'herba punxaguda en el tram més dur. És una escalada que te l'has de treballar. Enhorabona

    ResponElimina
  2. Si,si el primer llarg ens va fer renegar una bona estona i ara que ho dius si que hi havia una argelaga malparida,ara l'hi vaig ventar quatre cops de martell i avall...
    Pot ser que vosaltres sortissiu per la placa a l'últim llarg?,és que em sóna haver-ho llegit en algún bloc i no se si era al teu!.
    Salut i cares sud!!.

    ResponElimina
  3. Aviam si us agrada!, ja diras!!!.
    Salut i vies!!!!

    ResponElimina